La mudança de la meva mare de la casa on vaig viure de petita m’ha fet recuperar i obrir les caixes de les golfes on guardo els llibres i trastos que no m’he endut als meus, de viatges i mudances.
Aquests dies ens diuen als cuiners que hem estat sempre un reducte d’individus sense cultura. Em sorprèn que dels cuiners s’esperi que siguem una espècie de paradigma de l’home del Renaixement, que inflamem de contingut ideològic o de “discurs” la cuina.
No ho esperem (jo no ho espero) del corredor d’assegurances ni del lampista. Assumeixo que, de la mateixa manera que un individu pot ser més o menys llegit amb independència de la traça que tingui amb el seu ofici.
Un cuiner, com a individu, pot ser un geni de les guisòfies i els sofregits, tenir un ull clínic pel punt de cocció del peix, i no tenir ni idea de per què fa el que fa, fora de voler guanyar-se la vida el millor possible.
I no només no passa res sinó que només faltaria.
P.D.I: abans de Bach, silenci.
P.D.II: Travis Charest és el millor dibuixant de còmic de la història.
Menjar té més a veure amb el baix ventre que amb l’intel·lecte.
Pensem molt i sentim massa poc, dèia Charles Chaplin al famós discurs de “El Gran Dictador”.
Fils com aquest a @Malbercocs a Twitter
