Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa sencer aquí. Em trobareu a partir del minut 37’45”!

Avui tinc moltes ganes de convidar a seure a taula un dels generals, estrategues i estadistes més grans de la història de la Humanitat.  

Nascut el 247 a.C. amb el nom d’el qui gaudeix del favor de Baal, el déu de la pluja, el tro i la fertilitat, sec amb Anníbal Barca, l’home que va ser general dels exèrcits cartaginesos en la disputa pel Mediterrani occidental entre les dues grans potències del moment: Roma i Cartago. Les guerres púniques! 

Les seves gestes encara s’estudien a dia d’avui a les acadèmies militars. Amb Aníbal, els romans es van topar amb l’encarnació del guerrer grec ideal, un híbrid de lleó i guilla, que combinava valor i intel·ligència amb astúcia i carència de prejudicis morals. Aníbal representava la suma de la millor escola militar de l’època amb la reflexió intel·ligent i l’estratagema. 

De tota la recerca que he fet, consultant tesis doctorals i llegint relats de les seves proeses al camp de batalla, hi ha dubtes i incògnites que segueixen sense tenir resposta ni pels més grans erudits en la matèria. Jo crec que hi ha un punt de vista que no s’han plantejat i jo hi puc col·laborar: la meva tesi és que darrera de moltes de les decisions astutes d’Anníbal Barca hi ha el foc de la passió per les coses del menjar. Aníbal era un bocafí. 

Una de les seves gestes més agosarades i celebrades és la seva travessa pels Alps en ple hivern acompanyat de 90 000 soldats d’infanteria pesada de varies nacions africanes i ibèriques, 12 000 unitats de cavalleria i 38 elefants de guerra. Quina barbaritat! 

Responent des d’Hispània a la declaració de guerra de Roma, va decidir portar la batalla al cor de l’enemic. I un dels misteris és per què va escollir aquesta ruta, travessant Catalunya i creuant els Pirineus pel dret, quan semblava que hi havia alternatives menys arriscades, com la que va seguir el seu germà anys més tard. 

Doncs fa ben poc un grup d’estudiants d’arqueologia en pràctiques de la Universitat de Barcelona van afirmar haver trobat jaciments que proven el pas i assentament de l’exèrcit cartaginès a les afores de Valls, on diu que van acampar i diu que les tropes van interactuar amb el vallesans per afiançar i estrènyer llaços amb els poblats íbers de la zona.  

Si feu quadrar la zona amb l’època de l’any corresponent, finals de tardor, estareu d’acord amb mi que això només va poder ser una calçotada. 

I és que el cereal, l’oli i el vi (en una salsa de calçots o salvitxada, en forma de pa torrat, oli i vi ranci o vinagre) ja eren en aquell moment la base i sustent de tot imperi i les seves tropes, i dels pobles que habitaven les zones de conreu i treball vitivinícola del Mediterrani occidental. Tarraco era la proveïdora del vi més refinat de Roma i els romans els inventors de la picada tal com la coneixem avui. 

Ara queda clar per què Anníbal va entrar de ple a Catalunya i la va travessar passant per Valls i la Cerdanya en lloc de vorejar-la per l’oest. Entendrem també que no passés per l’Empordà: era massa d’hora per arribar-hi en temps de brunyols de Quaresma. 

Afamats i desmoralitzats, Aníbal va aconseguir conduir les tropes a través de les muntanyes amb la promesa d’arribar a la vall del Po al nord d’Itàlia, on els esperaven els gals padanos amb provisions i avituallament, padanos que uns quants segles més tard inventarien un dels formatges més deliciosos del món, el Grana Padano. Aníbal s’ho ensumava. 

Arribats a la plana del Po, i passades les batalles de Tesino, Trebia i Trasimeno arriba Cannas i Aníbal es carrega l’exèrcit romà contra tot pronòstic i sent recordat com l’artífex d’un dels més brillants desplegaments de tàctica militar de la Història i la més gran derrota de la Història de Roma fins aquell moment. 

I arriba la gran pregunta que es manté sense resposta: per què no ataca Roma? 

Alguns diuen que Anníbal no tenia esperit exterminador, després d’haver aniquilat prop de 70.000 homes en dos dies, i que el que volia era debilitar el prestigi i les cadenes d’abastiment de la ciutat a base de fer-los perdre aliats; d’altres diuen que no tenia infraestructura per assetjar la ciutat, d’altres ho atribueixen a que Cartago el van deixar sol i sense rebre provisions.

Jo crec que és que simplement ja en tenia prou i, en ple agost, al sud d’Itàlia, no es pot fer altra cosa que reposar i prendre un picnic després de la feina feta. Potser és per això que després d’haver guanyat totes les batalles d’una manera tan espectacular, va acabar perdent la guerra. 

El banquet 

Jo pararia aquí l’espai i el temps per Aníbal i les seves tropes, desplegaria unes estovalles de cotó, de quadres vermells i blancs o de roba de mocador de fer farcells, i plantaria cistelles de vímet a cada cantonada plenes d’ampolles de bon vi del Penedès, de càntirs d’aigua fresca, de pans amb mantega i confitures, de tomàquets per sucar, de setrills d’oli d’oliva verge i d’embotits i formatges de totes les terres per on va passar i que a dia d’avui són productores de les més grans delícies del món. 

I ja que a Puglia és on es va asseure a la gespa a reflexionar un moment sobre el que acabava de passar a Cannas, li prepararia un plat d’orecchiete alle cime de rapa, una de les elaboracions més tradicionals de la zona. Un plat de pasta, una forma de pasta que fa forma d’orelletes, cuinada amb fulles de nap, el que serien els grelos gallecs, que es bullen primer en aigua salada i després es salten a la paella amb oli, all i bitxo picant. 

També els serviria, i potser ho podria treure de pots de vidre de dins dels cistells, anxoves i seitons en conserva, típics de les regions costaneres del sud d’Itàlia, i sobretot taralli!  

Els taralli són una mena de rosquilles fetes de massa de pa que a la Puglia es poden fer al natural o aromatitzats amb all, bitxo, ceba, romaní, fonoll, comí, formatge, o bàsicament qualsevol ingredient gustós i aromàtic que no contingui massa aigua. Són l’snack perfecte! 

 

Ingredients 

400 g de farina 

150 ml de vi blanc 

120 ml d’oli d’oliva verge extra 

1 culleradeta de bitxo sec molt 

1 culleradeta d’all sec 

1 culleradeta de sal 

Preparació 

• En un bol mesclar bé tots els ingredients secs. Afegir-hi el vi i l’oli pastant-ho bé i deixar-ho reposar 10 minuts.

Posarem el forn a preescalfar a dos-cents graus. 

• Amb la massa anterior farem bastonets i els convertirem en rosquilles! Ben tancades perquè no s’obrin durant la cocció, que no serà al forn encara sinó que serà bullint.
• Les bullirem de deu en deu en una cassola amb aigua abundant, uns deu minuts, fins que surin. Les repescarem i les assecarem una mica.
• Un cop bullides les col·locarem en una safata al forn i les daurarem una mitja horeta.

Aquests taralli ens serviran per acompanyar qualsevol embotit, formatge, vi o cervesa que vulguem prendre en aquest picnic. 

Aníbal, descansa. 

Escolta el dinar aquí al minut 37’45”.