Dino amb Agatha Christie

Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa sencer  aquí. Em trobareu a partir del minut 33’33”!

Avui dinem amb l’autor que més llibres ha venut de qualsevol gènere literari a la Història, només després de la Bíblia i de William Shakespeare. Dels seus llibres, se n’han venut al voltant de dos mil milions d’exemplars en anglès i mil milions més en traduccions a unes tres-centes tres llengües d’arreu del món.

Dinem amb Agatha Christie, la reina del crim.

L’autora de més de vuitanta novel·les i obres de teatre, mare dels genials desxifradors de misteris Hèrcules Poirot i Miss Marple, no ha guanyat mai un premi Nobel i no és d’aquells autors que fan culte de dir que llegeixes.

Sovint, amb ma germana, que és del ram dels llibreters, divaguem i diem coses com que l’Agatha Christie és a la Literatura el que el pollastre a l’ast és a la gastronomia: La certesa reconfortant d’estar davant d’una bona estona assegurada amb regust de diumenge. La tornada a casa després d’un dia de platja amb sorra a les sabates i samarreta suada i salada. Grandesa sense supèrbia. Que és la que et fa sentir benvingut a tot l’espai que ocupa.

Tots estimem el pollastre a l’ast! És a totes les nostres infàncies. Qui no saliva només de pensar-hi? Quina família no ha solucionat més d’una i més de dues vegades un àpat festiu anant a buscar un pollastre a l’ast a la rostisseria!

I tots sabem que mai guanyarà una estrella Michelín ni serà etiquetat formalment com a alta cuina, tot i que això significa que no tenim ni idea de què és l’alta cuina: no hi ha receptes millors ni pitjors, hi ha execucions brillants i execucions mediocres. Un pollastre a l’ast ben fet és alta cuina en majúscules.

Agatha Christie és a la Literatura el que el pollastre a l’ast és a la gastronomia

D’Agatha Christie sabem que li encantaven els dies assolellats, les pomes, la música de tota mena, els ferrocarrils, banyar-se al mar, dormir, la olor del cafè i els gossos.

També sabem que gaudia dels banquets de Nadal i feia competicions de menjar amb els seus amics.

Tot en ella és un elogi a la no-extravagància!

Així que a Agatha Christie la duria a passar un diumenge a la platja i a menjar pollastre a l’ast!

El secret del pollastre a l’ast

Clavar una bèstia en una tija, normalment metàl·lica, i coure-la lentament mentre gira sobre el foc o les brases és molt antic. Al Sent Soví (1324), el primer receptari de cuina catalana, ja hi apareixen salses per acompanyar la carn cuinada d’aquesta manera, com per exemple un brou amb mostassa i mel o sucre.

El secret d’un bon pollastre a l’ast no és un sinó que són molts i petits, i a cadascun d’aquests enigmes cada rostidor dona una resposta diferent i això fa que hi hagi oferta per tots els gustos:

Sobre la base d’un bon pollastre que giravolta a un rostidor, que idealment serà de foc de llenya, l’objectiu és aconseguir una carn sucosa i gustosa i un exterior daurat i cruixent.

El gust de l’artista decidirà si el fa més o menys picant, amb més o menys espècies, més o menys marinat amb suc de llimona, mostassa, vi, aigua i herbes, amb la pell i les aletes més cruixents i secotes o en canvi més meloses…

El pollastre a l’ast és cosa que difícilment podem emular a casa, els accessoris per coure a l’ast al forn domèstic no acaben mai de donar resultat professional, però m’atreveixo a dir que fer cua a la rostisseria forma part del ritual de menjar pollastre. Això i el debat a taula de qui es queda les ales, qui les cuixes, qui els pits…

Amb ells, si sobren, tallats, podeu fer els entrepans dels nens (o dels pares) de l’endemà (que acostuma a caure en dilluns), els sucs els podeu fer servir per amanir una pasta o unes patates, i la carcassa i els ossos, alerta, els filmeu i congeleu i els poseu al següent brou!

Reprenent el fil de la no-extravagància…

Sabem que la nostra estimada escriptora era abstèmia, i no li agradava l’alcohol que no fos per cuinar, així que amb el pollastre beuríem aigua. Aigua fresca i de l’aixeta en gerra de vidre!

Al centre de la taula hi posaríem una planta de muguet, o lliri de maig, que fa uns raïms de campanetes blanques precioses, i que són la seva flor preferida.

I ens oblidaríem de licors i cocktails i acabaríem el dinar mossegant pomes i prenent cafè ben calent i sense llet! Evitant totalment les dues coses que Agatha Christie detestava més del món: l’olor i el gust de la llet calenta i aquelles coses que haurien de ser servides molt calentes i, enlloc d’això, eren servides tèbies.

Estem d’acord amb tu Agatha: mort a les sopes tèbies.

Escolta el dinar aquí al minut 33’33”.

Deixa un comentari

Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s