Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa sencer  aquí. Em trobareu a partir del minut 31′!

Avui dino amb Dràcula!

Un personatge que qui més qui menys tots tenim dibuixat a la imaginació. Sigui a partir de representacions més antigues, com la mítica de Bela Lugosi a la pel·lícula de Tod Browning del 1931, sigui a partir de la que potser tots tenim més present de Francis Ford Coppola del 92 amb Gary Oldman.  

Dracula té molt de gastronomia per se! És un personatge que, diríem, no cal convidar a dinar perquè és ell solet qui sabem que té tendència a autoconvidar-se i alimentar-se per via del que seria potser un buffet lliure, de sang humana. 

El mite de Dràcula té moltes arrels, una d’elles, i la que ens el vincula més a un personatge històric que realment va existir, i que podríem convidar a taula, és Vlad Tepes, Vlad III, més conegut familiarment com l’empalador. Príncep de Valàquia, un principat romanès, el segle XV i heroi nacional de Romania! Que va vèncer els turcs i va posar els seus veïns del nord, hongaresos i saxons, a pagar impostos! Ves que no sigui per això que els seus enemics van afanyar-se a alimentar-ne una propaganda terrorífica que li otorgava virtuts meravelloses com la de devorar verges i xuclar la sang de les seves víctimes! Mala premsa amb la qual els romanesos no estan gens d’acord… 

La Paula i tots vostès deuen haver donat per fet que jo vindria aquí a servir un banquet de sang, amb bulls negres, botifarres de sang, morcillas, sang i fetge, sang i perdiu (que no és perdiu de les que es cacen sinó que és pulmó de xai) o llebre a la royal! 

Doncs no! 

Vam dir des d’un principi que aquí veníem a alimentar persones, no mites, i és per això que el camí gastronòmic que emprenc és un altre que, a mi, em sembla radicalment molt més interessant i nutritiu… 

Si una cosa és Dràcula com a mite és la personificació del terror que rau als confins del conegut, allà on el territori deixa de ser casa… Dràcula és la por del que pot passar als límits d’una banda un Imperi britànic que no para de créixer i de l’altra del nou món de la Industrialització que revoluciona la humanitat de forma només comparable al Neolític! 

El món que va fer començar a girar la gran roda de l’èxode rural, de l’abandó de les terres, dels masos i de les cuines de casa amb la incorporació de la dona al món laboral, i va fer-nos ancorar a les grans ciutats i nuclis industrials! 

Un món on la dona, al nostre imaginari draculinià representada per Mina Harker, és agent de canvi, protagonista, i surt de casa! 

A Dràcula no el convido a dinar: a Dràcula li ensenyo a cuinar perquè s’ha acabat el temps de xuclar sang d’algú altre i ha arribat l’hora de l’autonomia. És la única manera de desmuntar el mite i de desmuntar la por. 

Els meus coneixements de cuina hongaresa i la seva riquesa de receptes en base a una cultura riquíssima del blat, de la seva fermentació i del pastoreig de vaques, ovelles i cabres, amb la seves sopes agres i els seus estofats amb pebrots, m’impedeixen, per un mínim de respecte, pretendre ensenyar-li a un romanès de pro com Vlad Tepes cuina romanesa, però els que sí que faré serà preparar-li el camí de transició a la nostra cuina de primavera, que arrencarà d’aquí ben poc, per una porta d’entrada que inclou la sang:  

Els pèsols ofegats amb menta i botifarra negra! 

Ofegats significa cuits com al vapor en la seva pròpia aigua! 

I en aquesta recepta ell podria mig entendre de què va la cuina catalana. 

Començaríem amb una ceba tallada ben petita que sofregiríem en una cassola. Però alerta que no volem que es torri, no volem que agafi color. L’objectiu final és fer brillar els pèsols i el seu verd fresquíssim, així que sofregirem aquesta ceba a foc baixet fins que sigui transparent. No més. Llavors hi afegirem una botifarra negra a trossets, que es revolqui per aquest sofregit, i deixi anar sabor alhora que n’agafa, per abocar-hi els pèsols frescos desgranats i un raget de vi blanc. Aquí no farem servir ni brandi ni vi ranci pel mateix motiu inicial: no volem color que no sigui el verd dels pèsols! I procurarem al llarg de tot el procés que la botifarra negra no s’engruni per no embrutir la cassola. 

Afegiu-hi un farcellet de menta, que deixi anar aroma però que un cop cuits els pèsols pogueu recuperar. Tapeu la cassola i que els pèsols, a poc a poc, es coguin en aquest vapor celestial de cebeta, vi blanc, menta i botifarra negra. 

Podríem canviar els pèsols per favetes tendres o per faves xiulet, que se’n diu!, que són les faves tendríssimes dins de la seva pròpia beina, tallades a dauets, o fins i tot tirabecs. Guardeu aquesta recepta pel temps de les beines, al març, que és una meravella. 

Uns pocs minuts més tard teniu un dinar del cel. 

Quan Dràcula s’hagi començat a desvincular de la sang podem canviar aquesta botifarra negra per sèpia (sent ella la part central de la recepta i essent ella també la primera a ser sofregida abans de res, ni ceba ni pèsols, que s’hi estarà una bona estona fins ser ben estovada).  

O podem canviar la botifarra també per dauets de cansalada i pernil salat. 

 i Giró fa una escudella de pèsols amb menta curiosíssima! 

Parteix d’un sofregit de ceba amb mantega, al que aboca una cullerada de farina per fer un roux! Seguidament hi tira els pèsols, que cou bullits en una altra olla, cosa que em porta a pensar que fa servir pèsols secs, i que després afegeix al roux amb un bon raig de llet infusionada amb menta. Quina meravella! 

Ho amaneix amb una mica de pebre blanc i nou moscada per acabar de fer-nos pensar en la beixamel. 

Escolta el dinar aquí al minut 31′.