Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa sencer  aquí. Em trobareu a partir del minut 32′!

Avui tenim a taula una figura imponent. 

Una gran, inqüestionable, de la literatura catalana i universal. L’únic consol que ens queda pel fet dramàtic que no se li hagi donat mai un premi Nobel, ni a ella ni a Virginia Woolf, i en canvi a Bob Dylan si, és que ni James Joyce ni Tolstoi el tenen.  

Dura, difícil, rebel, independent, de caràcter fort, “un ocell de bosc”, com s’autodefiniria ella mateixa en un moment determinat.  

Altiva per mèrits reconeguts i palpables, amant fora mesura de flors i jardins, senyora i burgesa, culta i treballadora, falcada a l’exili durant i després de la Guerra Civil, àcida i negra, acompanyada en la seva solitud per un home que l’havia enganyat sempre.  

Seiem a taula amb una senyora amb majúscules i em sento nerviosa i tensa. Tots els detalls són importants. Són, de fet, l’únic que compta (paraules seves) quan l’escriptor s’ha fet transparent i ha permès que l’escriptura passi a través seu i es manifesti. 

Tenim al davant una dona urbana, filla única d’una família burgesa barcelonina, i li servirem, després d’haver passat tots per la perruqueria (era un dona a qui no podem imaginar anar a dinar de convidada sense arreglar i sense talons) un àpat refinat, que orbita en torn a una recepta eminentment urbana i barcelonina, en una vaixella i amb una coberteria que puguin fer justícia a la seva altura. I flors. Flors arreu! Flors a taula, oloroses, acabades de tallar, en gerros de vidre treballat o de porcellana fina. Estovalles de fil rematades amb puntes i la vaixella del dia de Corpus. 

Res a la vista que pugui recordar temps miserables, guerres ni ruralitats rústiques i polsoses.  

Li serviré d’aperitiu un crisantem* en copa! Gran, groc i arrissat, un vi blanc amb bombolles Lafage Miraflors (Lafabuleuse) del Rosselló, garnatxa blanca i grisa, que és com mossegar un ram de flors, sense resultar ni ensucrat ni cursi. Aromàtic i fresc! 

*Crisantem: la flor que va robar del jardí de la seva veïna de la infància, la senyora Borràs, i anècdota central amb la que ella arrencava aquella entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer el 1980 quan La Plaça del Diamant ja anava per la seva 18ena edició. 

I menjarem garoines, pescades a Sant Feliu de Guíxols, a prop de Romanyà de La Selva, on va viure una temporada, i sucarem torradetes amb brandada de bacallà. 

Com no podia ser d’una altra manera, a Rodoreda li servirem un plat urbà, culte i de festa: el regal de la burgesia catalana barcelonina a Catalunya i al món: la Sarsuela. 

Un festival de cuina catalana que ho té tot: el sofregit (que la diferencia del suquet, que a banda de dur patata no inclou el sofregit d’entrada), el peix fresc en un assortit que inclogui un mínim de tres varietats que es puguin tallar a rodanxes (rap, lluç, daurada, congre, rajada, mero, anguila…), calamars, cloïsses, musclos, gambes i escamarlans. I la picada final. 

Res recarregat ni rimbombant ni carrincló. Rodoreda no és Verdaguer ni Guimerà. Un plat d’altura que no amaga res, que no emmascara defectes, que no recargola per recargolar ni tira de filigranes tècniques impostades. És cuina bona perquè és bona. És ella. És la millor.  

I ho acompanyarem amb un bon xampany francès. Escrit amb ics. Un Brut Nature Laherte Freres Blanc de Blancs. 100% Chardonnay. Elegància i classe. No hi ha discussió pel que fa a la seva qualitat.  

Per les postres tornem a les flors, a la finor, i a l’afrancesament de quan vivint a Romanyà de la Selva acabat l’exili visita París per gust. Li serviré una sablée amb crema de vaïnilla i cireres, acompanyada de gelat de romaní.  

I un vi dolç de postres que està a la categoria dels millors d’aquest país, i que podríem definir igual que definiríem la Rodoreda escriptora:  

Màxima qualitat i una dolçor extrema que aconsegueixen no empalagar ni saturar i brillar al màxim gràcies a l’acidesa i la negror. Una obra mestra. Un Meliterrani de Sicus.  

Escolta el dinar aquí al minut 32′.