Dino amb Hitler

Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa sencer  aquí. Em trobareu a partir del minut 32′.

A l’últim programa vaig dinar amb Adolf Hitler…

Avui dinem amb una personalitat especial. Un dels personatges més importants del segle XX, la quintaessència del que a Ciència Política s’estudia com a líder carismàtic. El resultat de buscar al diccionari la paraula dictador. Adolf Hitler. Un ésser capaç d’inflamar masses en tots els sentits de l’expressió, des del més metafòric, enfervorint multituds amb un poder d’oratòria i gesticulació i una capacitat de lideratge que encara ara s’estudien, fins al més literal, ordenant l’extermini de milions d’éssers humans.  

És el personatge que va incendiar Europa a la Segona Guerra Mundial amb un foc ideològic d’una força que no s’havia conegut mai fins llavors. 

Com una persona arriba fins aquí i amb qui estem seient a taula…?

Era un ésser solitari, fins i tot el seu ministre d’Armament i arquitecte de confiança, Albert Speer dèia: «Mai vaig arribar a conèixer a Hitler», o «en el lloc on hi havia d’haver un cor al pit de Hitler, hi havia un gran buit». 

Solitari i sense amics, Hitler no va superar les vivències, farcides de fracassos, de la seva joventut, no reflectia ni afecte ni compassió per ningú, reservant els seus pocs moments de tendresa al seu gos. El seu egoisme sense complexos, la seva convicció que era infal·lible i la seva set de dominació es reflectien en la seva negativa perpètua a rebre cap crítica. 

Un home emmurallat, cuirassat, que mai va mostrar proximitat emocional amb ningú. 

Vaig tenir clar des del primer moment què li serviria a Hitler per dinar. Sense ni una sola ombra de dubte. 

Només hi ha una cosa. Una sola cosa que pugui omplir aquest buit al cor de Hitler, aplacar la bèstia més ferotge, que pugui invocar el silenci sobre una boca privilegiada, que pugui amansir i estovar els moviments del braç més rígid, extirpar de socarrel les ànsies d’envaïr Polònia, que pugui fer físicament impossible no tan sols encetar cap tipus de guerra sino moure un sol muscle. La recepta definitiva per inflamar de pau, d’escalfor de cor i de tovesa el soldat més sanguinari. 

La mateixa cosa que és causant que Nadal a tres bandes tingui els índexs d’audiència que té: 

El dinar de Nadal

No em pararé a rebatre el fet que Hitler fos vegetarià. Sé que en ocasions menjava carn. Però no li demanaré permís. Només necessito inocular-n’hi la primera dosi. Un cop servit el primer àpat, el camí cap els següents serà cada cop més planer fins acabar tenint-lo escarxofat al sofà, dòcil, de forma perenne, entumit de digerir, incapaç d’articular altra cosa que no siguin sorolls i balbucejos i amor a la humanitat.  

Escudella de Nadal un dia de cada dos d’entrada. Al cap d’un parell de mesos ja ho veurem. 

I no qualsevol escudelleta de dimecres, no.  

Escudella de gala de Nadal. 

El brou amb els galets gegants per començar. 

La safata de verdura amb la col i els cigrons, la pastanaga i la patata, després. 

Seguidament la carn d’olla: la cua i l’orella de porc, la pilota, sedosa, gustosa, melosa, els òssos d’espina, la gallina, la vedella. 

De segon rostit! 

D’ànec i de pollastre tots dos de pagès, en cassola de fang i de mínim quatre hores de xup-xup. Amb prunes i pinyons i orellanes, amb vi ranci i ceba desintegrada i dos dits d’oli i llard per sucar pa. 

I per continuar neules i torrons! 

tuttiplen i havent-los de tastar tots. El de gemma cremada, el dur d’alacant, el de xixona, el de xocolata amb ametlles senceres i el de Suchard, que també mereix estar-hi. 

I si després de tot això la bèstia encara mogués la cua, polvorons! 

És físicament impossible sentir res que no sigui plenitud, completitud i incapacitat total per qualsevol tipus de moviment que no sigui reptar cap el sofà després d’això. 

Fixeu-vos-hi, sino: les discussions a taula per Nadal arriben al punt àlgid als aperitius. A mida que va arribant mandanga bona de la cuina el to de la conversa va quedant esmorteït fins fondre’s a negre al sofà en un ronc comunitari i familiar. 

Bon Nadal Adolf! I bon profit! La vida és bonica. 

Escolta el dinar aquí al minut 32′.

Deixa un comentari

Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s