Aquest article va ser publicat originalment el 20 d’octubre de 2020 a La Conca 5.1

Deixin-me que els expliqui el succés gastronòmic més important d’entre tot el que ha passat aquesta darrera setmana. El més important, de fet, dels últims deu anys.

Divendres passat a la tarda, en havent plegat de treballar al restaurant, vaig agafar la filla i vam anar a visitar la iaia Fina a La Garriga, de cara que la petita s’hi quedés fins diumenge el matí i poguessin gaudir de passar temps juntes, avançant-nos a la possibilitat de trobar-se una temporada sense veure’s per precaució sanitària.

Vaig parar davant de la botiga on la mare cus i vaig descarregar la filla com un sac de patates, aneu bé? Si? Tots bé? Estareu bé?, Va, que he deixat el cotxe en precari…

—Espera’t! Tinc una cosa per tu — va dir ella i va entrar un moment a la rebotiga.

Va tornar a sortir-ne amb una pilota marronosa boteruda entre les mans ficada en una bossa de plàstic i vaig cridar molt fort i obrint els ulls: Ossets de ventre!

Els ossets de ventre, com en diem a casa, o ventre d’ossos, com se’n diu generalment, són un embotit que va néixer al Vallès Oriental i que només s’elabora i es consumeix en aquesta zona, i que a La Garriga, el poble on vaig néixer, quan jo hi vivia, només feien tres carnisseries: La Cooperativa (Can Oliveres), Can Perris i Can Torrents.

És una cosa excepcional, el ventre d’ossets! N’és impossible l’automatització de la producció perquè es fa farcint l’estómac del porc de tendrums i caps de costella, greix i carn magra, tot amanit amb sal i pebre, i la presència d’ossos fa que no pugui ser farcit a màquina: cal la delicadesa i cura de les mans per no trencar la bossa.

El de Can Oliveres pecava de ser gairebé sempre massa cru i amb massa pebre, fins i tot jo que sóc mig salvatge passo mitja angúnia amb la carn de porc que vermelleja. El de Can Perris era massa suau, amb pocs ossos i poc greix i massa densitat de carn, cosa que el convertia en una espècie de bull vingut a més. Una cosa tèbia, amb poc caràcter.

El de Can Torrents, Bondat Divina!, era sensacional, el meu preferit. Sempre ben curat, amb tendrums i costelles i carneta per xarrupejar, el punt just de pebre que feia que et coïssin els llavis a la tercera mossegada però gustós, saborós, malparit i simpàtic. La cosa que et treu el metge quan estàs malalt però que esculls com a mal del que val la pena morir. La tieta Glòria passa un dia al llit cada cop que en compra, i no ha deixat de comprar-ne mai. Som així, a casa, que a més a més no podem menjar-ne un tros avui i un tros demà, no. Es menja tot d’una tacada i a rebentar.

El drama d’aquesta història és que Can Torrents va tancar fa deu anys quan la família es van jubilar. I jo vaig quedar orfe d’ossets de ventre i amb aquella pena a dins…

Pots seguir llegint tranquil·lament aquí…