Un diumenge al més, al programa radiofònic Un restaurant caníbal a Berlín amb la Paula Molés, dino amb un personatge històric, a qui dissenyo i cuino un menú a mida. Podeu escoltar el programa aquí.

Aquest diumenge vaig dinar amb Norma Jean…

Potser més coneguda pel seu nom artístic Marilyn Monroe.

Nascuda el 1926, el personatge que coneixem va ser potser el més gran mite eròtic dels 50 i la icona pop més important del segle XX. En podem conèixer la filmografia de la seva carrera com a actriu consultant la web o la gran quantitat de biografies que se n’han escrit, però aquest no és un programa de cinema ni d’icones.

Norma Jean, que el 1999 va aparèixer (com a Marilyn Monroe) com la sisena actriu femenina més important de tots els temps en les llistes que elabora l’American Film Institute, no sabem si la coneixem.

No podem saber qui és algú si no el podem mirar als ulls i deixar que ens ho expliqui.

I és per això que jo convido a Norma Jean a dinar a casa, perquè enllà de serveis d’habitacions d’hotels i suites caríssimes, de restaurants de fast food en algunes èpoques de la seva vida, de snacks en motels de carretera, de banquets en gales i festes privades… tinc la sensació que tots tenim no només el dret sinó la necessitat vital de sentir-nos a casa i ser i expressar-nos com qui genuïnament som, i de tenir amics bons, dels bons bons, dels del riure tonto, les abraçades i el compartir.

Tinc la sensació amb ella d’estar veient una carcassa daurada que empresona un ésser que se sent sol.

Tinc la sensació amb ella d’estar veient una carcassa daurada que empresona un ésser que se sent sol. Si pogués, en convidar-la a dinar a casa amb tota la informalitat i familiaritat del món, li entregaria, amb el pa i l’amanida, el poder de mirar-se als ulls i saber qui som i exercir-nos, el del recuerda quién eres de Mufasa a Simba a El Rey León, el del poder del nom i de la identitat a El viatge de Chihiro de Miyazaki. La llibertat.

La taula que pararia per Norma Jean seria la que tinc a l’entrada de casa, on dinem en família amb la Carmela, la meva filla. Al davant del gran finestral que dóna als cirerers del jardí.

Hi posaria les estovalles de cada dia, d’aquelles que tenen taques netes, taques que han passat per la rentadora i per mil trucs però que no marxen. Netes però no. Hi posaria aigua de l’aixeta, que és de la riera i és bona en una gerra de vidre que havia estat de suc de taronja.

No hi posaria porró perquè em semblaria forçat. Hi posaria una ampolla de vi negre i res de copes. Un parell de vasos d’aquells duralex d’abans, nets però ratllats i enterbolits pels anys.

Hi hauria amanida d’enciam, tomàquet, ceba tendra i olives, cosa que per mi hauria de ser obligatòria a totes les taules del món, i pa de poble bo, de molla esponjosa però espessa i crosta gruixuda i cruixent. Un cistellet de tomàquets de penjar i setrilleres.

De primer li serviria, com a entrant, el que a mi em fa sentir més a casa del món: un bon plat de patata i mongeta tendra bullides, boníssimes, amb un bon pessic de sal i un bon raig d’oli d’oliva verge extra.

I per després, al centre de la taula i en cassola de fang, serviria el guisat que hauria fet el dia anterior i que estic segura que no hauria menjat mai a la seva vida. El fricandó que fèia la meva àvia a la cassola de fang després d’haver fet confitura de taronja sense rentar la cassola.

Fa poc ho vaig llegir i no sé si ho dèia Pla o Santi Santamaria o Jaume Fàbrega o Julia Child: l’excés d’higiene és la mort de la bona cuina. I és una frase amb la que estic d’acord, partint de la base que crec que sovint etiquetem de brutícia allò que no ho és.

L’àvia fèia confitura de taronja, escaldant les taronges senceres amb pell, tallant-les a quarts grossos, i confitant-la en el mateix pes en sucre a la cassola. Un cop l’havia bolcada als pots per guardar-la, allà arrencava el sofregit de ceba pel fricandó. Ben ennegrida, ben caramel·litzada. Vi ranci, les carreretes o els moixernons secs en remull, la llata enfarinada i fregida, i l’aigua del remull com a brou. Xup-xup i poc més.

La resta d’ingredients que hi posem al fricandó són optatius i opcionals.

I a sucar pa amb les mans, a servir-nos directament de la cassola cadascú el seu plat, a riure i a conversar si cal.

Arribats a aquest punt, i si no ha passat d’entrada, ens treuríem les sabates i pujaríem un peu a la cadira per recolzar la mà que agafa el got de vi al genoll. Faríem broma de si acabem la cassola o no, i l’enretiraríem. Tot a la cuina apilat per després.

Per postres, iogurs de pot gran de vidre, servits a cullerades grosses en gots, amb la confitura de taronja, i fruita que cadascú es pelaria amb una pallaresa, préssecs ara, o nectarines o meló, i cafè de cafetera italiana de les que fan gru-gru.

Allargaríem la sobretaula fins l’infinit, o el que fes falta, i encabat a pesar figues al sofà, una migdiada de les de deixar el regueró de babaia seca al coixí.

Torna quan vulguis, li diria, i si véns i no m’hi trobes és que sóc a baix a Cal Ferrer. Ves picant, sempre tinc formatge a la nevera, i fes-li moixaines a la Roma que tard o d’hora pujaré i ens mirarem la cinglera des de la terrassa.

Escolta el dinar aquí.