Aquests dos últims dies han sonat dues campanes a Twitter que he apreciat enormement, articles que s’han d’agraïr com El machismo silencioso de la gastronomía española a El Comidista o el publicat a PlayGround de Carmen Alcaraz del Blanco, A quienes minimizan el machismo en la gastronomía, perquè obren la porta a generar entre tots un espai segur de conversa.

Puedes leer la versión del artículo en castellano publicada en PlayGround aquí.

I és que en aquest cas el tema és molt personal, brutalment personal, personal de tots i totes els que puguem sentir que tenim experiències a compartir. I és urgent i vital aconseguir generar aquest espai segur on resulti més fàcil, menys agre, despullar-se per explicar històries, compartir experiències, que un cop posades en comú puguin deixar per fi de ser viscudes de forma tan personal i silenciosa  per ser exorcitzades com a un fet social, corrupte i malaltís: de tots.

El masclisme (la violència en qualsevol de les seves formes) guanya quan ens sentim sols o desemparats. El divide y vencerás no és una forma de parlar. Obrim la veda a compartir, que sento és la única manera que ens puguem adonar que el que passa a un passa també al company o a la companya i, en aquest cas, escriuré la meva història empesa per la necessitat que vaig sentir al seu moment de conèixer les històries d’altres dones que s’haguessin vist en situacions similars.

Ara també les vull sentir, així que toca obrir-se i predicar amb l’exemple.

Hi ha masclisme a la cuina?

Sí. Un sí rotund. Diuen. Oi?

És profundament difícil despertar a veure una normalitat patològica mentre l’estàs vivint. El problema neix potser en confondre normal amb saludable, quan resulta obvi que normal és simplement el com s’han fet les coses fins ara. Ho curen el temps, la perspectiva i les amigues. Ho canvia la lluita.

Difícil afirmar amb rotunditat en veu alta que la cuina és un àmbit masclista quan l’estat d’alarma es dispara més aviat en treure’s el davantal, en encarar el trajecte de tornada del torn de nit de l’horari partit set dies de cada nou, sigui per travessar de nit París del VIIIème a l’XIème caminant o en bus nocturn, sigui per anar del centre de Granollers a l’estació de Canovelles a l’entrada del vespre. Evitar els taxis, d’on no es pot sortir sense la voluntat del conductor, col·locar el mànec del cebollero encarat a la cremallera de la motxilla, dur sempre una cigarreta encesa a la mà dreta i substituïr la baqueta de fusta per una vareta punxeguda per fer-se al cabell un recollit japonès. Trucs. Tots ells testats.

I és llavors quan s’encén la llum d’alarma probablement perquè d’on sortim, la cuina, és un àmbit on hem assumit una normalitat totalment esbiaixada, que no percebem com a violenta perquè no ens sorprèn.

La meva primera feina en hostaleria va ser als setze anys, quan fèia de cambrera en una cafeteria els caps de setmana i a l’estiu duia un bar d’entrepans i planxa quan la propietària era de vacances, però va ser als disset anys que podria dir que hi vaig entrar de ple, com a cuinera en un hotel de La Garriga. Primer per pagar-me els estudis de Sociologia i Polítiques, després pels d’hostaleria. Hi vaig convalidar les pràctiques de cuina per la necessitat de seguir tenint un sou per col·laborar a pagar les factures de casa.

Als dinou, després d’invertir les tres setmanes de vacances de l’hotel en un stage voluntari, en Lorenzo, cap de cuina històric de la gran casa de la cuina catalana que era i és La Fonda Europa, de la família Parellada, em va trucar per oferir-me entrar a treballar com a empleada contractada a l’equip de cuina. Aquell dilluns de 2002 va ser el primer dia que una dona entrava a formar-ne part amb dret a sou en els seus 250 anys d’història. D’això fa setze anys.

Aquells van ser els temps més durs de la meva vida laboral, també els que em van fer créixer més i als que estic més profundament agraïda. Focus. Amb una obsessió Doriniana (“sigue nadando, sigue nadando”) a cuinar, a fer el que s’hagués de fer amb tota la intensitat possible, amb un sentiment profund de deute amb el cap de cuina per la oportunitat única que m’oferia. Vaig aprendre a transformar la ràbia, les llàgrimes empassades (quieres cobrar lo mismo? Pues levanta el puto saco de harina solita), el dolor físic de la injustícia i les hores, en força motriu. Em vaig convertir en una màquina de currar de quaranta-dos quilos de pes entre una vintena de centaures d’entre trenta i setanta-cinc anys que no havien tingut mai una nena a la cuina.

Pel que sé aquesta situació no s’ha tornat a repetir; és a dir, no hi ha tornat a treballar cap dona que no fos en categoria d’stagier. Va costar la vida. Ara me’ls estimo a tots ells com si fóssim germans, i sé que és recíproc.

Em diuen sovint que sóc una dona de caràcter, i a mi em ve el riure tonto. Això de dona de caràcter en sentit pejoratiu quan el que passa és que et negues a abaixar els braços i rendir-te al paper que la societat assigna a la teva etiqueta de gènere. Sé que sense la meva tossuderia extrema a seguir un camí si el veig clar, la meva magnífica soltura per blasfemar molt fort, i la meva obstinació a no vendre’m la llibertat de decidir què faig amb la meva vida, no hagués pogut fer ni una passa forapistes.

“Cómo puedes ser tan fina currando y tan bruta hablando.”- un ajudant de cuina, ho recordo com si fos ara. Carinyo, en el meu cas una cosa porta a l’altra.

Més endavant van venir altres restaurants, xefs que a la taula de dinar del personal preguntaven en veu alta la talla de sostenidors del personal femení per poder escollir millor les jaquetes de cuina, fregaplats argelins que t’agafen pel coll a l’hora de plegar i et reciten a la orella que al seu país tu series qui frega els plats, xefs estrellats que se t’acosten per l’esquena i t’ofereixen un massatge, cops de colze als canvis de torn, apagades de forn a meitat del soufflé quan no mires… xefs que contesten amb silenci o amb i jo què vols que hi faci.

De debò que blasfemar molt fort és mitja vida!

Coses totes aquestes que han anat formant part de la normalitat patològica de la vida laboral a la cuina de gairebé totes les cuines on he estat, de la meva vida laboral i de la de tots els meus companys i companyes: perquè, nanos, tots érem allà. I ja està millor que fa trenta anys, molt millor que en temps de les nostres àvies, però, com diria el gran Barrufet, Bondat Divina si no queda tot per fer!

I la conciliació on queda?

A totes aquestes, quan vaig tenir la meva filla em vaig fer autònoma per poder controlar la meva agenda i elaborar un pla que em permetés no renunciar a passar la primera etapa de vida de la petita amb ella. Tenia clar que això no seria possible dins de la roda d’horaris i torns partits d’un restaurant amb una mica d’altura i em negava a donar per acabades les meves aspiracions de seguir creixent professionalment, com em negava a no gaudir d’uns anys que no tornarien. Fèia tallers i seminaris de cuina i pastisseria i dissenyava, cuinava i emplatava banquets amb un nadó a l’esquena a l’estil de les dones africanes que veiem als documentals de National Geographic, però amb uns privilegis infinitament superiors als seus, així que si elles podien jo no hi havia de tenir cap problema.

L’escola bressol als seus dos anys em va donar aire per reincorporar-me a la restauració a la franja del menú diari, el sant grial de la conciliació, de dilluns a divendres de nou a cinc. Vaig estar a Ramona, vaig arrencar el restaurant del Club Nàutic d’Arenys de Mar quan un antic empresari a qui anys abans havia ajudat a arrencar la restauració d’un hotel em va demanar ajuda i, un cop acabat aquest projecte, vaig entrar a Metric, de nou en horari de menú diari per motius de conciliació.

Al cap de sis mesos, i després d’haver quadruplicat i consolidat la facturació del restaurant en la meva franja, em van oferir el càrrec de cap de cuina. La negociació del meu contracte va durar dos mesos. En tancar l’acord, en el qual vaig aconseguir confegir una logística que em permetés fer un àpat significatiu al dia amb la meva filla sis dies de cada set, el pare de la criatura va acabar per canviar de comunitat autònoma i desaparèixer gairebé del tot.

Quan algú desatén les seves responsabilitats, aquestes responsabilitats no s’esvaeixen per art de màgia, sinó que es traslladen a les espatlles de la persona que decideix fer-se’n càrrec, o es transformen en buits, en preguntes sense resposta, en ferides. En aquell moment no estava disposada a no assumir ni les del meu càrrec al restaurant ni les que feien referència a la meva filla, no sé si va ser la decisió correcta, va ser la millor que vaig ser capaç de prendre en aquell moment. I vaig seguir. Amb els serveis delirants de dijous, divendres i dissabtes a la nit, seguits de visites a urgències fins les dues de la matinada perquè la filla ha caigut a la dutxa estant amb la cangur, abans de llevar-te per un torn partit dels malignes (els de l’ofici ja sabeu a quin torn partit em refereixo) al dia següent.

Sis quilos menys i un any més tard la situació se’m va fer insostenible a molts nivells, i quan em van oferir una caseta al camp gestionant un restaurant petitó vaig dir que si. Amb entusiasme, per necessitat física, però amb tristesa per deixar Metric.

La conciliació.

No he tingut temps de pensar-hi.

Només puc llençar quatre paraules al vol: no la veig. Jo no l’he vista. No he tingut temps.

Vaig aterrar a Vilanova de Sau, un poble que m’era totalment desconegut, de 250 habitants. El projecte inicial va quedar en standby, com moltes altres coses de la vida de tots que no surten com un espera, i la vida, a El Ferrer de Tall, el restaurant i seu social del poble on sóc ara, m’ofereix una qualitat de vida superior a qualsevol que hagués pogut imaginar i que té molt a veure amb el fet de viure-hi al costat, fer de menjador escolar dels nens del poble i poder tenir la patufa voltant pel pati, per la sala i per la cuina, pelant alls si cal, anant de forma autònoma de casa a la feina i de la feina a casa els serveis de dissabte i diumenge.

Tinc la oportunitat única de voltar, de trobar-me amb artesans i pastors que estimen el producte que toquen i que viuen el seu ofici, íntimament lligat al meu, amb una passió que s’encomana. Estic ben a prop dels cicles naturals, dels ingredients recol·lectats al moment, els que vénen sense cap tipus d’envàs, del no hi ha bolets perquè no plou, i tant és el que digui Mercabarna, del residu zero a la cuina perquè hi entra poc plàstic i perquè es dóna sortida a tot: des d’alimentar els gossos de caça, a fer foc amb les caixes de la fruita, fins fer compostatge per l’hort.

Tinc clar el següent pas, que em prendré amb calma perquè la necessito, però que s’esdevindrà. L’únic pas possible per créixer i expressar-me culinàriament com a mi m’agrada, i que és alhora el millor possible, el motiu pel qual em vaig fer cuinera des d’un bon principi i del qual ja en sabia, aquell mateix primer dia, el color de les rajoles del terra, quadrades, blanques i negres.

Anar endavant serà ara anar enrera en el temps i ressuscitar la imatge de les àvies que feinejaven a la cuina amb els nens entre les faldes, que ho podien fer perquè eren a casa seva i perquè elles decidien el què, el com i el quan.

La cuina és un entorn especialment masclista?

Coincidint amb Cristina Jolonch, és obvi que a la cuina hi ha masclisme com n’hi ha allà on hi ha persones que repeteixen rols apresos des del minut zero de vida, que implementen normalitat acció a acció perquè és el que han mamat, el que han après. A la cuina com a tot arreu, vaja. Les persones i les nostres neurosis col·lectives ho som en tots els àmbits. Els horaris, les dinàmiques, les actituds a la cuina els hem fet i/o acceptat entre tots. Cal parar, reflexionar i replantejar-nos si ho volem canviar i què estem disposats a fer per aconseguir-ho.

La cuina és un espai on sovint tot passa en un context d’alta intensitat, de rapidesa, d’adrenalina i tensió. És també un tipus de feina amb un gran component físic. Potser això ho intensifica tot, masclisme inclòs. Si una se sent còmode i capaç amb la part física de l’ofici no hi ha problema, en cas contrari, cal ascendir per poder delegar aquesta part en algú que s’hi trobi còmode. Ascendir i delegar. Aquest seria el punt crític. Les xifres de càrrecs de responsabilitat de dones en cuines no són massa encoratjadores. Costa trobar dones caps de cuina o fins i tot dones a càrrec de la partida de carn o peix, o simplement portant la parrilla, en restaurants d’un mínim de nivell gastronòmic. En esferes més altes és més difícil encara.

Em pregunto per què.

Aquesta és la meva experiència.

Em sento profundament agraïda a qui l’hagi llegit.