Tinc la teoria que els cuiners, com a mínim un cop a la vida, hauríem d’anar riu amunt com els salmons a desovar. Per una qüestió de perspectiva i salut mental d’un cantó, i pel bé comú i l’amor a la cuina d’un altre.

Som cuiners, però de cuina ja n’hi havia quan ens hi vam posar. La qüestió és, potser, si quan ho deixem, el que deixem ho deixem millor o pitjor que com ho vam trobar.

No tinc clar que deixar un llegat amb signatura estigui a l’abast de tots els que ens hi dediquem, però sí que veig de forma transparent que si trobem un capipota, posem pel cas, el treballem, i el deixem millor que com ens va arribar a nosaltres, la cuina catalana serà, ella, millor i més gran gràcies a la nostra feina. Ella és el regal i ella és el llegat.

La que ve a continuació és la carta que la Lídia, la propietària del restaurant El Ferrer de Tall, ha publicat avui per explicar als seus clients els canvis que hi ha hagut al restaurant aquests últims mesos.

Els meus avis, fa més de 50 anys, van decidir invertir el que tenien en fer un petit bar de poble. El portava la meva iaia amb el meu pare, i l’avi feia córrer el nou bar i la seva ferreria estimada. Van ser temps difícils on van haver de lluitar molt per tirar endavant: van fer les taules i les obres ells mateixos; van aixecar Cal Ferrer amb les seves mans, no hi havia dies de festa, ni vacances, ni horaris…. sempre es podia anar a Cal Ferrer a fer la cervesa i la partida i algun mos.

Després d’un temps el meu pare, fill únic, va trobar la companya de vida a Girona, ma mare. Ella ho va deixar tot allà per venir al poble a viure i a tirar Cal Ferrer endavant. En un tres i no res es va veure fent de mare-jove-cambrera-cuinera-relacions públiques a temps complert, així… sense tenir temps a pensar-hi massa.

Vaig néixer jo i poc després ma germana, i ens vam criar al bar: ara et feia jugar un, o et peixia el sopar l’altre. Mentrestant no teníem massa temps per tenir els pares només per nosaltres.
Cal Ferrer ha estat part de la meva vida sempre, com un membre més, i també ha estat i és part de la vida del poble i, potser, una mica de la comarca.

Ara ens hem fet grans, els meus pares s’han jubilat, ma germana ha anat a viure a ciutat i jo, una mica sense voler-ho, m’he trobat amb l’herència i la responsabilitat de seguir mantenint en vida Cal Ferrer. Una gran responsabilitat perquè és el llegat, l’esforç de tota una vida, l’ànima dels meus avis i els meus pares.

Hi ha moments que requereixen un canvi, avançar o desaparèixer, i potser he invertit massa esforç físic i emocional a no fer aquest canvi. Jo tinc la teoria que les coses no ens passen mai perquè sí, que tot ens serveix per alguna cosa, que de tot s’aprèn.

Donc bé, aquest maig passat es van conjurar els elements per fer un canvi a Cal Ferrer: tinc una cuinera-companya, la Nuri, que val un imperi, però ens mancava formació i professionalització i, de cop, va caure del cel amb una nena sota el braç la Maria Nicolau, reconeguda xef, que també estava en un moment de canvi. Vam parlar i vam creure que si treballàvem juntes podríem fer alguna cosa bona de debò per mi i per Cal Ferrer, i potser per ella també.

Des del maig fins avui ha plogut una mica, sembla que faci mitja vida que estem treballant però en realitat han estat només cinc mesos; uns mesos molt intensos a nivell de feina però també a nivell emocional. He hagut d’aprendre i canviar moltes coses jo, però també han hagut d’aprendre’n i adaptar-se la Nuri, la família i, per suposat, també la Maria.

En resum, hem canviat coses que espero que us hagin agradat (algunes suposo que no però també ens equivoquem, som humans) i tenim intenció de seguir treballant tots junts per fer de Cal Ferrer el restaurant que ens mereixem i que US mereixeu; perquè al final, el més important sou vosaltres, els clients.

Gràcies als meus pares i ma germana pel que m’han deixat i pel que m’han deixat fer.
Gràcies al meu home per l’ajuda incondicional que m’ha donat.
Gràcies als meus fills per assumir el que és Cal Ferrer.
Gràcies a la meva Nuri, la millor cuinera-cambrera de les que es fan i es desfan!
Gràcies a la Maria per l’esforç que fa per fer-nos a tots una mica millors en el què fem.
I sobretot, gràcies a vosaltres, els nostres clients-amics!, per la confiança dipositada en nosaltres i el suport que ens doneu sempre, i per les crítiques que ens guien en el camí a fer-ho millor.

Gràcies.

La cuina catalana no existeix, són els pares.

Benvinguts a una nova etapa de cuina a la muntanya. Riu amunt, com els salmons.