Quan a cuina ens falta un cuiner no faig entrevistes de feina. Nop.

Els crido a la cuina, els dono un davantal, una paella (a casa en diem paiella), una espàtula, un ou, una garrafa d’oli i un pot de sal, els poso de cara al fogó i els dic “Dibuixa’m un xai“, vull dir, “fes-me un ou ferrat”.

Poca cosa.

Les quatre coses que calen per fer una bona base de cuiner són petites i caben dins d’un ou ferrat: saber esperar (en aquest cas que l’oli sigui calent, en altres casos tota una vida), no tenir por del foc (ni de la intensitat), agafar la paella pel mànec (o el toro per les banyes), aconseguir totes les textures que hi ha en un ou ferrat perfecte (sense trampes ni dreceres, només tocant temperatures i temps), i donar el punt de sal que calgui.

La matrícula d’honor arriba si després de fer-lo el potencial cuiner demana un tros de pa per acompanyar-lo, senyal de tenir les prioritats ben posades i saber quines són les coses bones de la vida.

Si a més a més se li acut dur els estris a rentar i netejar la taula, genuflexió.

Tot plegat és això, poca cosa. Si aquesta cosa la convertim en fiable, constant en el temps, la cosa és menys poca.

Però si no partim d’aquí no sé per què ens entestem a anar més enllà. Què fan els alumnes durant dos anys a una escola de cuina?

Hi ha algun cuiner a la sala?

“Dibuixeu-me un xai.”