Carta d’amor als cuiners sense nom.

El món és ple de petits i grans restaurants que funcionen com a restaurants, és a dir, que regularment ofereixen de menjar als seus clients i aquests responen tornant-hi i alimentant (paradoxa) l’engranatge que fa que el restaurant segueixi funcionant. Hi ha restaurants que funcionen com a altres coses, però llavors no són restaurants, són altres coses, i aquest no és el cas que ens ocupa.

Alimentar per ser alimentats, tenir feina per seguir fent feina i seguir donant feina. Treballar per seguir treballant. Fer, oficiar, ofici.

En un món on ressonen grans noms i cognoms de cuiners de prestigi al timó de restaurants famosos, la immensa majoria de cuiners es lleven cada dia per treballar per seguir treballant. Anònims.

Cuiners que es fonen amb el restaurant on estan, que treballen cada dia en fer el llistat inacabable de tasques potser poc glamuroses que cal fer perquè la feina pugui seguir endavant, cuiners de qui poques vegades veiem el nom a peu de fotografia d’un plat. Cuiners que s’obliden de qui són, que treballen al marge de la fal·làcia ad hominem en la que vivim immersos en el món de la restauració (la de jutjar el plat o el restaurant segons la signatura) per volcar-se en l’ancestral por sus frutos les reconocerás.

A través de primaveres, estius, tardors i hiverns.

I diem al marge quan del que parlem és de la normalitat, la realitat, el cos de la campana de Gauss, l’elefant a l’habitació. La casa gran de la gastronomia d’aquest país.

Una reflexió.

El que som ja ho som, i no hi ha res que puguem fer o deixar de fer per no ser el que som. No cal convèncer ningú. És quan un cuiner s’oblida de cridar qui és i es volca en fer el que s’ha de fer que realment es manifesta tal com és i en tota la seva amplitud. Oveja que bala, bocado que el cliente pierde. Si no és així estem mentint quan diem que el client és el més important: perquè el més important que el client rep si som cuiners és el fruit de la nostra feina, el resultat de les nostres accions, i no pas les nostres proclames.

Quan el que ens importa és que el client entengui els nostres missatges és que d’alguna manera l’estem intentant convèncer, manipular-lo perquè opini de nosaltres d’una determinada manera, quan la realitat dels fets és al plat, de forma física, patent i inqüestionable.

La nostra gastronomia és la que es serveix a la gran majoria de restaurants de cuyos chefs no conseguimos acordarnos.

Des d’aquí, família, gràcies. I seguim.

I des de la paradoxa de firmar aquest text com a Maria Nicolau.

#algúhohaviadedir