No és possible que un canvi tan radical d’escenari (de la Diagonal de Barcelona a les Guilleries) no et transformi totalment, com tampoc és possible que no t’enfrontis a la cuina amb una sensació de total buidor i obertura a una nova experiència de cuinar. Amb la reverència dels qui s’hi posen per primera vegada, després de vint anys rera els fogons. Això és un gust i, alhora, un terror.

La relació amb el producte es tomba al revés i es fa directa, viva i visceral. És una relació totalment de submissió a la realitat natural dels fets. Aquí manen les pedres. Les herbes fresques es recol·lecten cada matí de camí a la feina, del xai ja n’hem parlat, i si no hi ha bolets perquè no ha plogut prou, doncs no n’hi ha. I no hi ha negociació possible ni té massa sentit, així ho veig jo, anar a buscar res de fresc que vingui en plàstic. Amb aquest plantejament es fa impossible no afegir amb un clip a la carta un paperet amb les suggerències del dia, que no són les teves sinó les que el paisatge fa.

Gripaus AIXÍ de grans, senglars al capvespre, guilles i cabirols de bon matí i l’olfacte que desperta i afegeix una nova dimensió psicodèlica a les quatre passes d’anar a buscar el pa. Romaní, farigola, fonoll, sajolida, orenga, sàlvia… als marges, i a tu no et queda més remei que deixar-te dur com l’Obèlix estirat pel nas irremeiablement cap a la poció màgica.

I collir quatre camasecs a la gespa de l’entrada per fer una truita per sopar. Com qui recull les cartes de sobre l’estora.